Història

Edat mitjana

Els comtes catalans, a partir de l'any 801, després de la conquesta de la ciutat de Barcelona i de diversos intents de portar la frontera al riu Ebre, intenten establir una línia de frontera segura, fins a assolir una línia divisòria que s'establí definitivament als rius Llobregat-Cardener. Per la banda musulmana, també es fixà una ratlla fronterera a ponent de la cristiana. Per defensar-la, es repoblà el territori amb tribus amazigues. A la zona de l'Alta Segarra es conserven dos topònims que s'han identificat com a amazics: Veciana i Calaf, sens dubte pertanyents a establiments d'aquest grup que devien defensar els llocs claus de la zona.

No se sap molt bé el pas d'aquests establiments a mans cristianes. S'ha considerat que l'Alta Segarra fou reconquerida pel comte Guifré el Pilós a la darreria del segle IX. Més endavant, en la reconquesta de l'any 942, el comte Sunyer va ocupar la ciutat de Tarragona i la Conca de Barberà, així com la zona de l'Alta Segarra.

El 976, Almansor i el seu fill Abd al-Màlik feren incursions continuades contra les terres frontereres i que d'anada o de tornada, arrasaven les terres de l'Alta Segarra, produint així una gran despoblació.

Això va fer que entre l'any 1010 i 1015, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda de Carcassona donaren al bisbe de Vic un territori per poblar, que antigament s'anomenava Segarra, dins del qual hi havia tres puigs anomenats Calaf, Calafell i Ferrera. Posteriorment, el bisbe Borrell procedí a encomanar la repoblació del territori a Guillem. Va ser l'encarregat de construir fortificacions als tres puigs esmentats i governar-los. Més endavant va passar a ser territori de l'església d'Osona.

L'any 1093 al peu del puig i del recinte fortificat del castell de Calaf sorgí un nucli de població que es protegia amb una muralla feta de mur de tàpia.

En aquest moment ja es devia celebrar a fora de les muralles un mercat que servia per a l'intercanvi de productes entre els habitants de l'alta Segarra i els d'altres contrades. Això no obstant, el mercat no es documenta com a existent fins a l'any 1226, quan, en el seu testament, Bernat d'en Blanc fa constar que tenia unes cases a la vila de Calaf i unes altres en el mercat de Calaf.

Al pas del segle XI al segle XII va sorgir la moneda pròpia de Calaf a causa de la necessitat a mercat i s'estengué la moneda fins a Manresa. Va desaparèixer perquè el benefici de les monedes encunyades a Calaf se l'emportaven els vescomtes de Cardona, i els de Manresa, el bisbe de Vic. Això va portar un gran conflicte i al final només va circular la moneda de Vic.

Igual que a tota vila catalana amb certa activitat econòmica, a Calaf hi havia una comunitat jueva. Entre 1361 i 1411 es documenta l'existència de diverses persones que es dedicaven al préstec de diners i se'ls feia constar com a jueus. Sembla que la persecució de jueus que es produí a Catalunya no va afectar els jueus que residien a Calaf, però més endavant no s'hi fa cap altra referència; podria ser que els que hi havia es convertissin al cristianisme, emigressin voluntàriament o haguessin estat expulsats de Catalunya.

La Batalla de Calaf fou una de les batalles de la Guerra Civil Catalana i tingué lloc el 28 de febrer del 1465 entre l'exèrcit de Pere el Conestable de Portugal, que comandaven Jofre de Rocabertí i de Montcada juntament amb Bernat Gilabert II de Cruïlles, i els partidaris de Joan el Gran, comandats per l'aragonès Fernando de Rebolledo i Joan Ramon Folc IV de Cardona, i que acabà amb victòria reial.

Edat Moderna

Calaf es comença a desenvolupar com a vila cap a la fi del segle XI, però fins al segle XVII no arriba a tenir un relleu important. Els comtes de Cardona l'afavoriran en moltes ocasions amb privilegis, de manera que es convertirà així en un centre comercial i de mercat.

La vila es va anar desenvolupant al voltant del castell, situat en un puig des d'on es pot dominar tota la vila mercès a la protecció que li proporcionen les muralles del castell. Actualment encara queden restes de tres dels seus portals, el de Xuriguera, el de l'Hospital i el del carrer Sant Jaume, tot i que aquests corresponen a una reconstrucció feta cap al 1584.

Al costat dels murs hi havia l'antiga parròquia de Sant Pere de Calaf, la qual havia estat la parròquia de la vila fins al segle XIV. Amb això, Sant Pere passà a ser una sufragània de la parròquia de Sant Jaume fins al segle XVII i queda relegada a fer-hi les misses exequials, ja que era l'església que quedava més a prop del cementiri i es va ensorrar l'any 1781 a causa del seu mal estat.

El priorat canonical de Sant Jaume era un edifici romànic amb tres absis. Aquest edifici va ser reduït per construir-hi el nou convent de franciscans, del qual queda l'edifici, encara que en un estat ruïnós. Es va crear com a filial de l'abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona el 1069.

El primer prior secular fou Francesc Sala entre els anys 1597 i 1624. Va ser qui va començar les obres de l'actual església de Sant Jaume al centre de la vila. No es coneix exactament la data de l'inici de les obres, però se sap que ja s'hi treballava el 1603 i que l'obra va ser finalitzada el 1639.

Més endavant, l'any 1670, es van construir la façana i el campanar, que van ser acabats en l'any 1720 i 1889 respectivament.

Entre el 1649 i 1654 va declarar-se a Catalunya la pesta bubònica, i Calaf es va trobar afectada el 1651. Només va durar deu mesos però va reduir la població a un 40 per cent guanyant-se 413 morts dels 1097 habitants.

En acabar l'epidèmia, el poble de Calaf va aixecar l'ermita de Sant Sebastià, situada en un cim que porta el mateix nom, en acció de gràcies per haver-se acabat la devastadora epidèmia.

Durant el segle XVIII, Calaf no va restar al marge dels successos que es produïren a la resta de Catalunya. Més directament o indirecta també va patir les conseqüències del Corpus de Sang i la Guerra de Successió, ja que aquests fets dificultaren l'exportació de gra. A més, amb la Guerra de Successió, Calaf va patir moltes vegades els replegaments de les tropes borbòniques i el poble es veia trasbalsat a causa del comportament brutal de la soldadesca.

Pel maig de 1710, un destacament borbònic irlandès, a les ordres del tinent general Daniel O'Mahony, atacà el castell de Calaf, on hi havia una guarnició austriacista i, a continuació, hi calà foc després de prendre i destruir una gran quantitat de provisions de l'exèrcit austriacista. Un any i mig més tard, durant els mesos de setembre i desembre de 1711, en l'enfrontament dels Prats de Rei, la vila de Calaf acollí el quarter general borbònic del Duc de Vendôme, que es trobava instal·lat al casal de Mn. Jeroni Abadal. La vila fou ocupada per més de 30.000 soldats, que es desplegaren també per la població de Sant Martí Sesgueioles, fins que abandonaren la zona el desembre de 1711.

Edat Contemporània

Durant el segle XIX, Calaf també va patir les contingències de la Guerra del Francès. El 1833 Calaf va ser afectada per la primera guerra carlina, ja que el 1837 es va produir la càrrega de la cavalleria de Serrano a Calaf. La raó era que les tropes carlistes de Benet Tristany havien posat setge a la població. Els voluntaris de la milícia van defensar-se dels carlistes; aquests, però, van aconseguir entrar al poble i quan la milícia s'havia replegat cap al castell per poder-se defensar millor, van arribar els reforços dels lliberals pel camí de Manresa. Els dos exèrcits es van enfrontar i els carlins es van haver de retirar.

Al llarg de la tercera guerra carlina, Calaf també es va veure entre dos focs, ja que una tropa carlina es va refugiar a Calaf i una brigada de perseguidors, al campanar de Sant Sebastià per fer-hi nit. En despuntar l'alba van fer foc contra la població i van causar la mort d'una persona i en van ferir una altra.

Entrats al segle XX, Calaf va patir, com arreu de Catalunya, les penúries de la Guerra Civil de 1936-1939. Durant aquesta contesa, la parròquia de Sant Jaume va ser saquejada i el seu capellà va ser assassinat. En el saqueig es van cremar els retaules de l'època barroca que hi havia a l'església, l'orgue que datava del 1670 i també bona part de l'arxiu parroquial.

Segons el llibre El paper-moneda català, escrit per Antoni Turró, a Calaf, durant l'any 1937, es van crear uns bitllets que tenen la particularitat d'ésser confeccionats en uns fulls de plàstic (nitrocel·lulosa transparent). Aquests bitllets de Calaf van ser els primers del món que van ser fets amb aquest material. Els valors d'aquests bitllets estaven en pessetes.

A principi del segle XX hi hagué també un fet que va suposar una gran millora per al poble: l'arribada d'aigua potable a Calaf ja que, per la manca d'aigua de la zona, la vila no tenia aigua corrent i calia emmagatzemar-la en cisternes.